Sala 3. Del tot indefens davant dels hostils imperis 
alienígenes
El Monzó més negre. Els contes presenten el món com un gran teatre on les paraules emmascaren els fets: la crueltat humana i les renúncies col·lectives. Els articles periodístics fustiguen la barra dels polítics, la incompetència dels professionals, la deixadesa de la gent.
Des de mitjan anys noranta inicia un procés d’introspecció que el du a revisar la llengua dels seus primers llibres i a interessar-se per les causes neurològiques que possiblement són l’origen de les seves obsessions. Aquestes causes neurològiques el diverteixen i el fascinen.
Reconegut internacionalment, la seva obra es tradueix a les principals llengües del món.
Una cortina separa el bar dels vuitanta de la tercera sala. A partir de la metàfora de l’home escurçat, símbol de les renúncies dels darrers anys, que és el centre de la novel·la Davant del rei de Suècia, els arquitectes Max Llamazares i Ivan Pomés han creat un corredor que es va fent cada cop més estret i cada cop més baix de sostre.
En un espai auxiliar, un seguit de monitors de televisió amb les intervencions de Quim Monzó en el programa de TV3 Persones humanes que dirigia Miquel Calçada, la temporada 1993-1994.
En sortint del passadís el visitant troba un espai dedicat a les cròniques que Quim Monzó va escriure per a La Vanguardia, a Nova York, després de l’atac contra les Torres Bessones, el setembre del 2001.
(Il·lustració: Quadre de Pisu a partir del conte “El nen que s’havia de morir” del llibre de Quim Monzó El millor dels mons)
Il·lustració publicada al catàleg de l’exposició Monzó. Com triomfar a la vida editat a càrrec de Julià Guillamon.
Recorregut de l’exposició: Sala 1, Sala 2, Sala 4, Sala 5, Sala 6
