El premi “Picasso en lletra” ja té guanyadors

Tal i com anunciàvem, el passat dilluns dia 10 de maig, al Museu Picasso, es va fer lliurament dels premis del concurs de microrrelats “Picasso en lletra”.

Tots els amics virtuals tant del Museu Picasso com de lletrA van poder gaudir d’una visita guiada exclusiva.

L’acte va comptar amb la presència de Pepe Serra, director del museu i membre del jurat, així com també del vice-rector de la UOC Llorenç Valverde. Tots dos van mostrar la seva satisfacció per la gran acollida que havia tingut aquest guardó al qual s’havien presentat més de 300 microrrelats

Van participar en l’acte altres membres del jurat com Mercè Ibarz i Màrius Serra que van comentar com de difícil havia estat de decidir-se i com davant l’allau de microrrelats rebuts en la categoria infantil en català, s’havia optat per donar dos premis.

Acte seguit es va fer una lectura dels treballs guanyadors.

A continuació us fem saber el nom dels guanyadors dels premis en les diferents categories i els microrrelats premiats.

Des de lletrA us agraïm molt la vostra col·laboració i esperem poder comptar amb la vostra complicitat en altres projectes i iniciatives al voltant de la literatura catalana a la xarxa.

Micorrelats en català

Categoria adults: Marta Ribaudi, d’Igualada. Quadre: L’abraçada

Tot mirant el quadre s’adona que ells mai no s’han abraçat al carrer. Mai d’aquella manera. I a partir d’aquell mai surten els altres “mais”, brollant un darrere l’altre, com llàgrimes calentes. S’allunya del quadre i en veu baixa diu “mai”. Tu i jo mai hem ballat una cançó sencera, mai hem compartit unes postres, mai hem anat a Lisboa, ni al cinema ni al Liceu. Mai t’he plegat el tovalló, mai m’has dit el que t’agrada d’una dona, mai m’has demanat que em descordés un altre botó. Mai m’he assegut a la teva falda, mai t’he cantat una cançó i mai m’has dit no beguis més, Llimona. Mai t’he amagat les sabates ni t’he posat crema solar. Mai m’has dit si eres feliç ni que em posés aquell vestit. Mai t’he mossegat l’espatlla i mai t’he encès un cigarret. Mai m’has dit estiga’t quieta, mai m’has deixat el mocador. Jo mai t’he dit no, ara no. Mai ens hem fet cap promesa, jo mai t’he vist plorar. Mai t’he dit què és el que més m’agrada de tu. Tu mai m’ho has demanat.

Categoria infantil: Aina Roureda Llauradó, de Badalona. Quadre: Terrats de Barcelona

Diàleg entre Picasso i els diferents terrats del quadre:

Terrat del davant:
-T’agraeixo que m’hagis pintat al davant de tot i el més gran; però no m’has dibuixat cap nen i jo en tinc molts jugant.
Picasso:
-Mira, no et queixis perquè hi ha terrats que de tan lluny que estan, quasi ni es veuen i tampoc els hi he dibuixat cap criatura.
Terrat blau:
-És veritat, jo també crec que m’has pintat molt petit.
Picasso:
-Tu més val que no diguis res perquè ets el que més se t’aprecia. Si t’he pintat de color blau, és perquè per molt petit que siguis, guarnit amb aquest color sempre ressaltaràs. No us queixeu. Els únics que poden fer-ho són els terrats que ni se’ls veu la forma.
Terrat que gairebé ni es veu:
– Així es parla Picasso, a mi, encara que destaco molt poc, com que sóc senzill de mena, em sento content i agraït amb tu que m’has inclòs en el teu quadre.

Alexia Sarabia Kelley, d’Horta de Sant Joan. Quadre: Terrats de Barcelona.

Era un dia tranquil i assolellat quan Picasso es va aixecar del llit pensant en que o quin quadre farà avui i va pensar:
-Què faré? Ja ho sé, me’n vaig al carrer.-i va continuar:
-Però si ho puc fer demà!-.I va seguir pensant:-Però…és millor fer-ho ara que no demà perquè avui tinc molt de temps!-. I va anar al carrer a veure alguna cosa que li agradés. Va anar al carrer i va anar a la rambla de Barcelona i allí va veure una espècie molt normal: era lo colom i Picasso va dir:-És molt normal, no serveix per a res.-Va arribar a la Rambla i desseguida va seure i al cap d’un segon es va sentir:
-miau! -I Picasso es va espantar. Després es va tornar a sentir: -miau! -Picasso es va adonar que aquell so venia d’un dels terrats i d’un gat que estava a sobre del terrat que era com de pedra i Picasso va dir:
-Ah, era un gat! Aquest gat del terrat seria un bon quadre per la meua habitació , veritat? -I va començar a pintar el terrat i el gat avorrit. El gat estava feliç de sortir al quadre i li va demanar que li pintés el seu cos de colors perquè com que era de color avorrit volia tindre més colors o sigue que Picasso el va pintar, es van fer amics i ell va fer molts quadres de gats.

Microrrelats en castellà

Categoria adults: Anna Valdes Menor, de Villena. Quadre: L’abraçada

Ella bajaba del tren.
Él se abrochó la chaqueta que le venía corta.
Esperó a que cruzara los raíles, torpe, pisándose la falda larga.
No se miraron. Se abrazaron.
No se cruzaron una palabra.
Ella sintió que no había mejores rincones de su casa que los pliegues de su piel cuando él los habitaba.

Categoria infantil: Maria Benaiges Cros de Cambrils. Quadre: Retrat de la mare de l’artista

Él desde pequeño había querido ser pintor, pero eran una familia bastante pobre, y sin suficiente dinero para apuntarle en una academia de pintura. Sólo tenía unos pocos pinceles, y algunas pinturas. El chico era muy bueno pintando, pero sólo sabía pintar a la gente durmiendo, ni él ni nadie sabía por qué, pero cuando pintaba a personas dormidas, las pinceladas fluían rápidas y precisas sobre el cuadro. Una señora rica de las afueras del pueblo, oyó que había una niño que era un prodigio haciendo retratos de la gente. La señora fue a verlo, quería un cuadro bien grande, para poder presumir delante de sus amigas. Fue a su casa, y le pidió al niño que le hiciera un retrato, bien grande y que saliera bien guapa. El niño le dijo que con una condición, que tenía que dormirse para poder pintarla. A la mujer primero le pareció sospechoso, pero al final, aceptó. El niño fue a coger sus pinturas y pinceles, mientras ella se acomodaba e intentaba conciliar el sueño. Al cabo de una hora, la mujer se fue despertando, el cuadro ya estaba acabado, era precioso. La mujer orgullosa de ello, lo llevó a su casa, sus amigas cuando lo vieron se quedaron sorprendidas, ¿cómo un niño de tan poca edad podría haber hecho un cuadro así? El niño se hizo famoso por toda la zona, las señoras más prestigiosas le pedían que les pintara un cuadro. Le llamaban ‘ el artista de las bellas durmientes’

Microrrelats en anglès

Categoria adults: Sebina Pulvirenti, de Barcelona. Quadre: Terrats de Barcelona

The apartment was small. There was a bedroom and a kitchen with a horrible black marble table.
The real estate agent looked at me with an analytical eye. The flat was old and had to be cold in winter and hot in summer. But he was smart. And like children that hold the best part of the meal till the end, he said:
– And now the best piece..
He began to climb a rickety wooden ladder. I followed him hesitant. And it was in that moment that I fell in love with that ramshackle house. The first thing I saw were seagulls. They glided over my head shouting like a docking ship. Then the heat of the sun bouncing off the white walls and terracotta terrace, blinding eyes and caressing the skin. An explosion of light, the rosy light of Mediterranean sunset embraced all the roofs of that Barcelona which from the very moment I landed it had seemed darker, duller. And then there was the sea, the whispering sea that was all one with the slow sloping green Montjuïc right until the MNAC.
– Isn’t it an incredible view? Further down there are the Cathedral’s spire and the Pi Tower. And those spikes that lay beyond belong to the Sagrada Família’s pinnacles. Can you see that angel on top of the dome? It’s the ancient Mercè church. What do you think?
I could not say anything. I had a lump in my throat. But I didn’t want to cry, not in front of that man. I only nodded. I rented the flat.