Feeds:
Entrades
Comentaris

Sala 6. Final

Un gran aparador amb totes les primeres edicions catalanes dels llibres de Quim Monzó al costat d’una pantalla amb la gravació del discurs d’inauguració de la Fira de Frankfurt del 2007 que va tenir la literatura catalana de convidada d’honor.

Amb motiu de l’exposició Cercle de Lectors/Galàxia Gutenberg ha publicat el llibre Monzó. Com triomfar a la vida, en col·laboració amb la Institució de les Lletres Catalanes i Arts Santa Mònica.

Es tracta d’un volum de 296 pàgines, amb més de cinc-centes il·lustracions i una gran quantitat de documents inèdits. Julià Guillamon n’ha desenvolupat el guió i ha tingut cura de l’edició. Albert Planas i America Sanchez han estat els autors del disseny.

En aquest vídeo, Julià Guillamon i Quim Monzó, conversen minuts abans de l’acte de presentació del llibre a l’Arts Santa Mònica el 3/2/10 i que a lletrA vam seguir en directe a través de  facebook i twitter.

La coberta incorpora dues fotografies lenticulars, amb moviment, de Monzó fent un tic, de Marc Vila i Ramon Enrich. El llibre, que es distribuirà en llibreries, inclou textos de Ramon Barnils, Àngels Bayés, Magí Camps i tretze retrats de Monzó, cadascun en un bar, a cura de Jaume Vallcorba, Marcelo Cohen, Biel Mesquida, Perico Pastor, Mary Ann Newman, Àngel Casas, Ferran Torrent, Sergi Pàmies, Gonzalo Herralde, Joaquim M. Puyal, Mònica Terribas, Empar Moliner i Jordi Puntí.

Per completar aquest itinerari virtual, vegeu aquest vídeo del dia de la inaguració de l’exposició el 17/12/09.

Recordeu que encara podeu submergir-vos en el món de Monzó a l’Arts Santa Mònica fins el dia 11 d’abril.

Recorregut per l’exposició:  Sala 1, Sala 2, Sala 3, Sala 4, Sala 5.


Anuncis

Sala 5. El perquè de tot plegat

Els temes de l’obra de Quim Monzó: el sexe, la política, l’ordre, la malaltia, la repetició, la família, la veritat, l’absurd, l’amor i la informació. Les fotografies de Pedro Madueño, amb els textos de Monzó que les acompanyen, encerclen l’espai central, una rodona, com una gran capsa de formatgets, amb deu compartiments simètrics.

El sexe. La novel•la de Monzó, La magnitud de la tragèdia (1989), la història d’un home en contínua erecció, incorpora situacions estereotipades de pel•lícula i de revista pornogràfica. La col•laboració de Private ha permès seleccionar els fragments inicials de pel•lícules porno, abans que comenci l’acció. Poldo Pomés els ha muntat en una cinta sense fi, juntament amb frases de la novel•la.

La política. Un joc basat en una graella de frases sense contingut que permet (enllaçant-les una darrera l’altra) crear discursos infinits i inacabables sense dir res. Monzó el va fer servir per al discurs dels 10 anys de l’editorial Quaderns Crema, el 1989.

L’ordre. Una instal•lació espectacular amb 200 copes, construïda a partir d’una escena de la novel•la Benzina (1983): el protagonista s’interroga pels noms dels vasos d’una cocteleria. Si el món fos perfecte cada vas de cada beguda hauria de tenir un nom.

La malaltia. La síndrome de Tourette. ¿Què és? ¿De quina manera afecta la creació artística? Els tics motors i els tics vocals. Els efectes secundaris (hiperactivitat, trastorn obsessiu compulsiu, trastorn de control dels impulsos). Amb la col•laboració de la doctora Àngels Bayés, presidenta de l’Associació espanyola per a Pacients amb Tics i síndrome de La Tourette. Marc Vila i Ramon Enrich han fotografiat els tics de Monzó.

La repetició. Un gran mural fet per Albert Planas i America Sanchez a partir de la repetició de diferents motius que apareixen a les cobertes dels llibres de Monzó de Quaderns Crema i en les traduccions a d’altres llengües. El fil musical reprodueix sense parar diverses versions de la cançó “Guadalajara” que Monzó va fer servir en el llibre del mateix nom.

La família. Fotografies i objectes familiars que apareixen en els contes i novel•les de Monzó i que en el seu darrer llibre, Mil cretins (2007) prenen una importància definitiva: la vida d’una família treballadora a Barcelona als anys cinquanta, la relació amb el pare i la mare, el fill adolescent que busca un lloc al món.

La veritat. Miquel Calçada, Martina Klein, Mònica Terribas, Toni Soler, llegeixen cadascun un conte basat en el repertori clàssic, que Monzó trastoca amb malícia: la història del príncep blau, la bella dorment, el cavall de Troia i la Ventafocs. El visitant els pot escoltar amb els auriculars, assegut còmodament en unes butaques. En una vitrina, els dibuixos infantils de Monzó de paisatges, batalles i figures pop.

L’absurd. Una pantalla amb un episodi de dibuixos animats i una gran pila de capses de llumins amb una frase de Benzina.

L’amor. La novel•la de Monzó, La magnitud de la tragèdia (1989), juga amb els tòpics de la novel•la sentimental i lacrimògena. Poldo Pomés ha fet un muntatge de frases del llibre de Monzó i fragments de telenovel•les.

La informació. Un ordinador amb els favorits de Quim Monzó. Curiositats i rareses que són el punt de partida d’articles i contes.

(Il·lustració: retrat del pare de Quim Monzó pintat pel propi Monzó)

Il·lustració publicada al catàleg de l’exposició Monzó. Com triomfar a la vida editat a càrrec de Julià Guillamon.

Recorregut de l’exposició: Sala 1, Sala 2, Sala 3, Sala 4, Sala 6

Tots els rostres

Sala 4. Monzó-Madueño

Pedro Madueño ha estat el fotògraf que millor ha interpretat la personalitat de Quim Monzó. Des del seu primer retrat, del 1992, fins a avui, Madueño ha estat fonamental en la creació de la imatge pública de l’escriptor. Al mateix temps, gràcies a la relació de confiança que han establert al llarg dels anys, ha pogut accedir a la intimitat de Monzó per oferir-ne imatges inèdites, reveladores de la seva manera de ser i de veure el món.

Aquest espai forma una exposició dintre de l’exposició. S’inicia amb una fotografia de Monzó a l’estació d’Atocha. El reflex en el vidre del tren d’alta velocitat de la gent que baixa per l’escala mecànica, amb l’ombra de Monzó que s’entreveu al darrere, és una metàfora de l’escriptor que observa els seus personatges.

Madueño ha copsat el temperament endreçat, previsor, obsessiu de Monzó mitjançant un seguit de natures mortes: la fotografia de tot el que duia a la cartera un dia concret de l’any 2008, o diferents detalls de la casa de Maçanet de Cabrenys.

També l’ha retratat en actes públics com ara presentacions de llibres i han treballat junts per a La Vanguardia, l’un fent fotografies i l’altre escrivint cròniques, el dia que els Prínceps d’Astúries van visitar la redacció del diari o en la campanya de les eleccions municipals de l’any 2003. “La meva relació amb en Quim és com una impressora multifunció –ha escrit Madueño. D’una banda, de vegades som parella professional a La Vanguardia; de l’altra, apareix davant la meva càmera com a personatge, com a escriptor, com a protagonista mediàtic i noticiable; i, finalment, som amics”.

Una de les sèries noves presenta un dia de la vida de Quim Monzó, des que es lleva fins que se’n va a dormir: l’esmorzar de forquilla, la visita al supermercat, una entrevista a la tele i la copa final al Dry Martini.

(Il·lustració: carnet d’estudiant de Quim Monzó)

Il·lustració publicada al catàleg de l’exposició Monzó. Com triomfar a la vida editat a càrrec de Julià Guillamon.

Recorregut de l’exposició: Sala 1, Sala 2, Sala 3, Sala 5, Sala 6

L’home escurçat

Sala 3. Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes

El Monzó més negre. Els contes presenten el món com un gran teatre on les paraules emmascaren els fets: la crueltat humana i les renúncies col·lectives. Els articles periodístics fustiguen la barra dels polítics, la incompetència dels professionals, la deixadesa de la gent.

Des de mitjan anys noranta inicia un procés d’introspecció que el du a revisar la llengua dels seus primers llibres i a interessar-se per les causes neurològiques que possiblement són l’origen de les seves obsessions. Aquestes causes neurològiques el diverteixen i el fascinen.

Reconegut internacionalment, la seva obra es tradueix a les principals llengües del món.

Una cortina separa el bar dels vuitanta de la tercera sala. A partir de la metàfora de l’home escurçat, símbol de les renúncies dels darrers anys, que és el centre de la novel·la Davant del rei de Suècia, els arquitectes Max Llamazares i Ivan Pomés han creat un corredor que es va fent cada cop més estret i cada cop més baix de sostre.

En un espai auxiliar, un seguit de monitors de televisió amb les intervencions de Quim Monzó en el programa de TV3 Persones humanes que dirigia Miquel Calçada, la temporada 1993-1994.

En sortint del passadís el visitant troba un espai dedicat a les cròniques que Quim Monzó va escriure per a La Vanguardia, a Nova York, després de l’atac contra les Torres Bessones, el setembre del 2001.

(Il·lustració: Quadre de Pisu a partir del conte “El nen que s’havia de morir” del llibre de Quim Monzó El millor dels mons)

Il·lustració publicada al catàleg de l’exposició Monzó. Com triomfar a la vida editat a càrrec de Julià Guillamon.

Recorregut de l’exposició: Sala 1, Sala 2, Sala 4, Sala 5, Sala 6

Sala 2. ¿És més modern ser postmodern que no pas modern? (1979-1999)

La publicació dEl perquè de tot plegat representa la plena maduresa. Una estada d’un any a Nova York li va permetre posar en contacte les seves pròpies  descobertes amb les noves tendències del món periodístic, artístic i literari, que contempla amb ironia. De tornada de Nova York, el 1983, inicia una trajectòria d’escriptor professional a la ràdio i a la premsa i esdevé un autor molt popular.

La segona sala reprodueix un bar dels anys vuitanta amb tots els elements: la vitrina d’entrada, la barra amb les ampolles, els tamborets de disseny, la zona tranquil·la amb seients, les projeccions de diapositives, el postaler i el juke box.

El visitant travessa una cortina i passa per un corredor. En una vitrina, una obra de Carlos Pazos, “Dandy de cloaca” (1990), feta amb el ninot de la marca de whisky Johnny Walker i una tapa de claveguera. En una altra vitrina diverses copes amb begudes (Dry Martini, Margarita, Gimlet, Bloody Mary) i frases dels llibres de Quim Monzó que hi fan referència.

(Il·lustració: carnet de lliure consumició de Quim Monzó a Bikini. Entre el maig de 1985 i el gener del 1990, Bikini va ser el centre de la vida nocturna barcelonina).

Il·lustració publicada al catàleg de l’exposició Monzó. Com triomfar a la vida, editat per Julià Guillamon.

Recorregut exposició: Sala 1, Sala 3, Sala 4, Sala 5, Sala 6.

Primera volada

Us proposem un tast del que es pot veure a l’exposició sobre Quim Monzó a l’Arts Santa Mònica. Dividida en 6 grans espais.

Sala 1. Splassshf! (1973-1978)

És l’època dels primers articles –escrits sota la influència del nou periodisme–, dels viatges a la guerra del Vietnam, Irlanda del Nord i Tanzània, de la feina de dissenyador, del cinema i la literatura experimentals, de l’humorisme polític, dels primers llibres que copsen la sensibilitat del moment: el clima aclaparador de la ciutat sotmesa, les escapades cap a mons imaginaris, les grans esperances col·lectives i el desengany prematur.

(Quim Monzó i Albert Abril, reporters al sud-est asiàtic: dibuix de Quim Monzó de l’agost del 1973)

Dibuix publicat al catàleg de l’exposició Monzó. Com triomfar a la vida editat per Julià Guillamon

Recorregut exposició: Sala 2, Sala 3, Sala 4, Sala 5, Sala 6.

Quim Monzó ha col·laborat en diversos programes de ràdio i televisió. Tan com a guionista com a col·laborador. El seu primer contacte amb el món de la ràdio va ser el 1983 quan la Generalitat va començar a muntar Catalunya Ràdio i l’equip que duia endavant el projecte, va encarregar a Jordi Vendrell que preparés un programa. Vendrell va demanar a Ramon Barnils i a Quim Monzó que l’acompanyessin en aquesta aventura.

 D’aquesta col·laboració naixeria “El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico”, programa antològic de la ràdio catalana.

 Si féu click aquí, podreu escoltar-ne alguns programes. 

La revista digital Paper de vidre publica al seu darrer número, la transcripció d’una de les entrevistes fetes al programa, concretament a l’escriptor Pere Calders